Capítol 03
La part oral, teatral i satírica del ball — la paraula al servei del foc.
El Ball Parlat és una de les parts més tradicionals del Ball de Diables. A través de la paraula, la representació i la sàtira, les figures del ball donen veu al conflicte simbòlic entre el bé i el mal, alhora que repassen amb humor i esperit crític l'actualitat del poble i del país.
3.1 · La part oral del ball
Teatre popular de carrer.
El ball parlat és la part oral i teatral del ball de diables. Combina paraula, escena, figures, música i tradició popular per donar sentit narratiu al ball més enllà del foc. Forma part de la cultura popular catalana com a expressió viva de teatre de carrer.
3.2 · La part més simbòlica
El combat simbòlic entre les forces infernals i el bé.
El nostre acte sacramental el vam representar per primera vegada el 1986, a la VI Trobada de Diables de Catalunya que vam acollir a Santa Margarida i els Monjos. Després d'un període sense representar-lo, el vam recuperar el 2022 —gràcies, entre d'altres, a un vídeo de la representació original— mantenint les figures tradicionals i l'essència del text, però amb les paraules actualitzades.
Les forces del mal les encapçalen Llucifer i la Diablessa, secundades per l'Abanderat i els set diables dels pecats capitals —avarícia, gola, ira, enveja, peresa, luxúria i supèrbia. Quan sembla que el mal ha triomfat, apareix el Monjo, que s'enfronta verbalment als diables defensant la bondat i els deu manaments. La Bandera li retreu la seva fe:
"Calla ja pidolaire beat,
que el teu Déu inútil de tu se n'ha oblidat."
Però el Monjo no defalleix. La seva fe fa possible l'aparició de l' Arcàngel Sant Miquel, que derrota Llucifer i expulsa les forces del Mal:
"Enrere, sequaços de Satanàs deshonrós,
amb vosaltres no tindré pietat.
Sóc l'Arcàngel Miquel enviat pel Totpoderós
i vinc a derrotar tanta maldat."
El Monjo és la nostra figura pròpia i exclusiva: un personatge que no existeix en altres colles i que vincula la tradició del ball de diables amb la identitat del municipi —els Monjos— de forma única.
3.3 · Ironia, burla i crítica
Del menys poderós al més poderós.
Els versots satírics són els versos rimats que recitem cada any. A diferència del text fix de l'acte sacramental, la lletra és nova cada Festa Major: amb humor, ironia i esperit crític, el ball mira el present, assenyala contradiccions i converteix la crítica en cultura festiva.
El to sempre és el mateix: mirar cap amunt, des del carrer, i dir en veu alta el que tothom pensa.
Res no queda fora de l'abast: la política municipal i les promeses incomplertes, la gestió d'obres i pressupostos, la policia local, la Comissió de Festes, els altres balls del poble i la Coordinadora, les controvèrsies culturals del moment i, quan ho demana, l'actualitat estatal i internacional. L'humor és l'eina; la crítica, el motiu.
Cada any vestim el recital amb una estructura nova —un magazín televisiu, un conclau infernal, un programa de safareig— i el tanquem sempre amb una cançó paròdica d'un èxit del moment, perquè la plaça l'entoni a cor.
Però la sàtira no és només atac: també és memòria popular. Entre els retrets i les burles hi ha sempre espai per recordar veïnes i veïns que han fet poble, i per donar veu a allò que la institució calla.
"Del Ball del Foix i Cintes vas ser la creadora,
dedicant moltíssims anys al folklore i a la Coordinadora.
El consistori t'hauria d'haver fet un homenatge com cal,
però el folklore mai ha sigut la seva prioritat cultural.
Mercè, que la terra el sigui lleu,
el poble mantindrà viu el teu llegat per sempre i arreu!"
Qui mereix el retret el rep; qui mereix el record, també.
3.4 · Memòria viva
El text que es fa cada any, el text que es perd si no es fa.
Els versots satírics els escrivim cada Festa Major: setmanes de reunions, esborranys i discussions fins que el text està a punt. Després venen els assajos —memoritzar, trobar el to, ajustar el ritme— i, finalment, la plaça. Quan acaba el correfoc, el text desapareix: l'any que ve en farem un de nou.
L'acte sacramental funciona al revés: és fix, i per això és fràgil. Vam estar anys sense representar-lo i només un vídeo de la representació del 1986 ens va permetre recuperar-lo el 2022. La tradició oral viu mentre es fa; quan deixa de fer-se, comença a esborrar-se.
L'esperit de colla
Una herència centenària del ball de diables català, viva al carrer.
El llenguatge propi: carretilles, sortidors, forques i ceptrots.
Som veïnes i veïns dels Monjos. La colla és casa.
Acte sacramental, versots i sàtira: la paraula al servei del foc.
Respecte estricte pel foc, pel públic i per la colla.
El ball parlat és la veu d'una colla i d'un poble. Si vols que portem l'acte sacramental al teu correfoc, parlem-ne.
